Blog

Articles reconeguts i publicats escrits per l'equip de Pauta

Atenen les dificultats de relació per trastorn. Psicomotricitat i TEA.

"En psicomotricitat terapèutica atenem les dificultats de relació a partir del cos i les emocions, això ens permet apropar-nos a l’infant afavorint la interacció, i la connexió dels afectes amb les accions motrius de l’infant, que es transformaran en intencionals i dotades de sentit, a partir de la significació compartida de la vivència, de l’experiència i de l’acció (M. Rabadán 2009).

El trastorn d’espectre autista, es defineix com una disfunció neurològica crònica amb una forta base genètica que des d’edats primerenques es manifesta en una sèrie de símptomes que interfereixen en les funcions del cervell en les àrees de raonament, d’habilitats de comunicació, d’ interacció social, i de la imaginació. Tot plegat afecta la comunicació verbal i no verbal, les relacions socials i afectives, mostrant alteracions de la imaginació, un repertori restringit d’interessos i comportaments repetitius i estereotipats.

Segons les últimes investigacions neurològiques s’ha observat que aquets infants tenen un sistema de neurones mirall mal desenvolupat que provoca la incapacitat de comprendre els actes dels altres i la incapacitat d’imaginar que les altres persones tenen intencions i motivacions similars a les seves. Aquestes neurones són les que ens proporcionen la capacitat d’identificar-nos amb algú i compartir els seus sentiments (empatia).

Aquets nens al nàixer no poden establir el vincle amb la mare, i això fa que tinguin dificultats per construir una imatge pròpia, mantenint una percepció fragmentada del seu cos que fa que els fenòmens corporals li siguin aliens i extremadament complicats (M. Llorca 2015).

El vincle amb la mare es el que li hauria permès l’organització dels processos motivacionals, emocionals i de memòria de les experiències de plaer i desplaer viscudes respecte a les figures protectores significatives. Aquest sistema és el que hauria motivat al nadó a buscar la proximitat dels seus progenitors i a establir comunicació amb ells. Sense aquesta vinculació el nen no pot sentir la totalitat del seu cos, i tampoc pot desenvolupar de manera espontània una relació emocional indispensable per a que evolucioni el funcionament mental que incidiria en la memòria, la narració, la emoció, les representacions i els estats mentals (D.J Siegel 2010).

Aquesta manca de representació de si mateix d’unitat, aquesta immaduresa psíquica i neurològica, no permet que pugui integrar les sensacions i emocions que l’envaeixen, provocant en el nen una vivència d’ansietat catastròfica. Winnicott (1998) il·lustra aquesta vivència en la descripció de les angoixes de fragmentació, de caiguda, de pèrdua de límits.. Son nens que quan es fan un petit cop s’espanten i ploren en desmesura, o queden paralitzats a causa de la percepció de que el cos es trenca.

Quan parlem de trastorns de l’espectre autista fem referència a la gran varietat de formes en que aquest es presenta, que va des del tancament total, pràcticament sense comunicació ni interès per l’entorn, fins a situacions més evolucionades on la dificultat de l’infant es manifesta igualment en les àrees d’ interacció social recíproca, la comunicació verbal i no verbal, i l’alteració de la imaginació, amb més o menys afectació.

La intervenció en Psicomotricitat terapèutica es basa en proposar un espai de diàleg tònic emocional que l’ajudi a adquirir mecanismes de vinculació que no pot establir de manera espontània, a partir de relacions de ben estar, de plaer, per tal d’ajudar a l’infant a fer aflorar el desig i la demanda, l’acompanyem a connectar les experiències sensorials primàries, no integrades ni mentalitzades, a una relació significativa. L’objectiu es possibilitar la integració de la unitat corporal diferenciada i la introspecció de la vivència significativa.

Des del joc espontani, que aflora si el nen té un sentiment de seguretat, de ser comprés, proposarem un entorn contenidor de les seves ansietats, per tal d’anar esvaint la necessitat d’utilitzar maniobres evitatives.

La nostra funció serà connectar les sensacions amb l’emoció i la cognició ( LL. Viloca 2015). Primer haurem de treballar la seva acceptació a la nostra veu, que s’interessi per la relació interpersonal, que li causi plaer, que vagi agafant confiança amb si mateix i vagi prenen consciència del seu cos. Posarem paraules a tot el que fa, per tal que aquest acompanyament el faci sentir contingut, acompanyat. L’ajudarem a reconèixer la seva experiència sensorial en relació als sentiments, posant les paraules o el gest que l’ajudin a la identificació. Treballarem el record i l’anticipació de les situacions noves. Poc a poc, mitjançant el que ens porta l’infant, buscarem una forma de relació amb ell, que ens tingui en compte com a l’altre i li permeti anar construint el seu jo, i disminuir les angoixes.

A partir d’aquí podrem començar a treballar la interacció dins el grup, acompanyant-lo a acceptar la no exclusivitat de l’adult. Una tasca que per ell no serà fàcil, per la seva dificultat de viure, tolerar i digerir la presència de l’altre que representa l’espera, la no consecució dels seus desitjos, la frustració.

En tot aquest procés es fa un acompanyament als pares per tal que puguin anar evidenciant i acceptant les dificultats de l’infant i ampliïn les estratègies que afavoreixen la relació i l’evolució.

Montse Vallès

Psicomotricista. 2016

Descarrega't l'article