Buscava un conte per nens que m’ajudés a explicar la separació dels pares als més menuts. Aquest és el títol del conte que vaig trobar i la història deia així:

Els meus pares eren molt amics. Els agradava molt ballar, fer esport i viatjar arreu del món. S’ho passaven molt bé junts. Un dia s’ho van passar tan bé que es van fer un petó de nòvios! Volien comprar una casa per poder viure junts, per això van treballar de valent. Passat un temps ja tenien casa! Als meus pares els feia molta il·lusió tenir un bebè. Després de nou mesos de créixer a la panxa de la mare, vaig néixer jo! Els pares em cuidaven i m’estimaven moltíssim. Tots tres ens ho passàvem molt bé al parc. Després d’uns anys, els pares van començar a no estar d’acord en moltes coses. Es van adonar que ja no eren tan feliços junts. S’estimaven, però tots dos sabien que serien més feliços si vivien separats l’un de l’altre. Per això ara tinc dues cases… la nova i la vella. Els meus pares ja no són nòvios… ara són amics. No vivim junts, però continuem sent una família.

El vaig comprar tot i saber que mai l’explicaria a cap nen. Vaig pensar, però, que potser em serviria per explicar-lo a nens una mica més grans que haguessin viscut un procés de separació i arrel d’aquest, potser a ells els seria més fàcil explicar-me la seva història. Al llarg del temps he vist que, malgrat escoltar molts contes diferents, algunes històries sempre es repeteixen.

1.- “El meu pare i la meva mare em van dir que ara ja no eren nòvios, que només serien amics i per aquest motiu cadascun viuria en una casa. Ara tenim dues cases: la del pare i la de la mare. És veritat que no són nòvios però també ho és que no són amics. No es parlen i hem de vigilar molt què expliquem de la mare a casa del pare i del pare, a casa de la mare. Depèn què expliquem, s’enfaden molt i llavors estem seriosos, tristos i de mal humor perquè pensem que és culpa nostra. I quan anem a casa dels avis, també hem de vigilar molt perquè encara es pot complicar més.”

2.- “Els meus papes ja no són nòvios perquè el meu papa/mama han trobat un altre nòvio/a. Ara quan vaig a casa del papa també hi ha la seva nòvia i els seus fills; com que el papa ha anat a viure a casa de la seva nòvia, el seu nen té una videoconsola que és d’ell i no ens la vol deixar. Ell té una habitació gran per tot sol, i nosaltres que som dos tenim la petita. Quan anem a casa de la mare també hi viu el seu nòvio , però el seu fill ve menys vegades perquè viu molts dies amb la mare… A més a més, ara han tingut un fill i per això tinc un nou germanet! Tots estan molt contents però no sé si el papa també ho està”.

3.- “Quan estic a casa del papa, a vegades enyoro la mama i quan estic a casa la mama, a vegades també enyoro el papa. Els grans em diuen que és normal que em passi això i que forma part de fer-se gran i créixer. Jo no ho entenc massa i si això vol dir fer-se gran, jo no me’n vull fer, de gran”.

4.- “Ara tinc dos papes i dues mames. També tinc molts germans!!! A vegades em lio una miqueta. Si em demanen a l’escola que dibuixi la meva família, no sé quina casa dibuixar, i… si em deixo algú?

He escoltat molts dels contes que m’expliquen els nens i cada un és únic i força més complicats, intrigants i complexos.
Malgrat això, seria meravellós que quan deixem d’estimar a aquella persona a qui un dia vam estimar (tant com per compartir alguna cosa increïble com és un fill) poguéssim passar a no ser nòvios sense deixar de ser amics. Malauradament, no sempre sabem acabar bé les històries d’amor. Sovint només és un dels protagonistes qui vol acabar-la i no sempre aquest sap acomiadar-se donant el reconeixement que l’altre es mereix pel temps compartit.

És evident, però, que al llarg de la vida es poden acabar moltes històries i en poden començar de noves. Però cal que cadascú sigui capaç d’assumir el paper de la història passada i les responsabilitats adquirides per poder construir-ne de noves d’una forma sòlida i sincera.

Els pares i les mares tenen un dels millors regals que la vida els pot donar: els fills. Hi ha pares que deixen de ser nòvios (i poden ser molt amics o potser, no massa) però caldria que poguessin donar-los aquells valors que ajudin els fills a créixer com a persones.

Cadascú és protagonista de la seva pròpia història però tots els personatges que intervenen en una mateixa funció cal que treballin alhora per tal que el seu final pugui ser aplaudit.

Carme Sala i Baró
Psicòloga i terapeuta familiar
Centre Psicopedagògic Pauta