Segons els estudis del doctor Daniel J. Siegel (2010), les experiències del vincle parentiu produïdes durant la primera infància semblen influir directament sobre diversos processos bàsics, incloses les formes de memòria, narració, regulació emocional i conducta interpersonal. Les emocions primàries (por, ràbia…) reflecteixen els canvis en l’estat de la ment. Les emocions representen processos dinàmics creats dins el cervell, no són paquets sinó fluctuacions en l’energia i flux informatiu de la ment, que estan influïts per les relacions socials. Es generen en la part més interna del cervell (sistema límbic) i la seva energia s’irradia a tota l’escorça cerebral i poden influenciar sobre qualsevol funció del cervell. Aquestes es manifesten per mitjà de les expressions no verbals que es reflecteixen en el rostre, el to de veu i els gestos.
Quan ens trobem davant un infant enrabiat —que agredeix, encegat, amb greus dificultats per raonar— o davant un nen atemorit en desmesura —incapaç de bellugar-se, disgustat amb el món, bloquejat, sense poder posar paraules— estem davant un infant desbordat per una emoció primària, que està afectant el seu cervell de manera inconscient, i en aquest punt de bloqueig ell no té mecanismes per sortir d’aquesta actitud. Tant en un cas com en l’altre l’emoció s’instal·la en el cos afectant el to muscular (en un cas genera tensió i en l’altre, rigidesa) i bloqueja la capacitat de raonar. En els dos casos l’emoció s’expressa mitjançant el llenguatge no verbal: el cos.
Imagineu que poc útil és la intervenció d’un adult que perd la paciència, imposant-se, i volent fer-lo raonar. A. Sroufe explica que la tensió que provoca l’emoció no ha de ser reduïda, sinó manejada dins la interacció de l’individu amb l’entorn i amb els altres significatius del seu entorn social.
En psicomotricitat d’ajuda creem un espai de joc, on l’infant i l’adult es posen en relació, i l’aparició de les emocions permet elaborar un diàleg tònic de comunicació. La intervenció de l’adult va dirigida a crear una relació de confiança i comprensió, per tal de permetre a l’infant integrar les emocions i anar deixant progressivament les estructures defensives que li crea l’emoció.
La psicomotricista acollirà l’expressivitat de l’infant, en el seu excés o inhibició, mitjançant el cos, els objectes, la paraula, sense sancionar o culpabilitzar, contenint-lo, i acompanyant-lo cap a processos d’evolució i significació. Des de la seva actitud d’escolta i empatia, mira al nen per percebre les intencions, veure com focalitza, escoltar què sent, i deixar que expliqui corporalment les seves emocions, l’adult acompanya i reconeix totes aquestes sensacions. Fa que el nen se senti mirat, reconegut, escoltat.
L’infant que està instal·lat en una vivència feta de connotacions tonicoafectives i emocionals no té consciència del que li passa. Per arribar a posar-nos en comunicació utilitzem un llenguatge corporal i psicomotor. Cal tornar a crear situacions afectives i emocionals segures en el diàleg amb els cos de l’altre (Lapierre i Acouturier, 1980). Aconseguir un diàleg tònic i gestual és un procés que es produeix quan l’infant fa una retirada progressiva de les defenses, la qual cosa li permet anar entrant en una bona relació amb l’altre i l’entorn. Aquesta experiència confirma que l’afecte té profundes arrels corporals, la consonància afectiva és un fenomen interactiu, el nen ha de sentir que té la capacitat de transformar l’altre. L’experiència de sentir-se comprès desenvolupa en el nen una expectativa interna que les necessitats són importants i que els objectius es poden atrapar.
Dins d’aquesta relació sintonitzada, els estats emocionals positius s’amplifiquen i els negatius es modulen, facilitant en el nen la capacitat de passar de l’impuls a l’acció motriu. És una acció que es basa en la seguretat profunda, que es genera en la vinculació amb l’adult, que l’acompanya i el sosté, que li dona seguretat, que l’ajuda a estructurar, a fer sentir les pròpies capacitats i veure les dels altres, a sentir curiositat. Aquesta acció compartida facilita a l’infant la capacitat de passar de l’emoció al sentiment conscient. L’adult fa de mirall estructurant de l’acció de l’infant. Amb aquest mirall el nen serà capaç de posar paraules a les seves sensacions. A. Damasio (2003) explica que si la integració entre emoció i consciència es produeix de manera correcta, llavors els sentiments s’encaminen en la direcció adequada i ens porten a una bona presa de decisions.
El diàleg tònic entre l’infant i l’adult basat en els contrastos, els matisos i els ritmes ajuden l’infant a posicionar-se i a prendre consciència. El nen s’adona que el propi cos es relaciona amb els objectes i els altres, i de com se situa dins l’espai i, de mica en mica, pot anar posant paraules al que li passa, al que sent, i va agafant capacitat per distanciar-se i valorar les seves actuacions. Daniel J. Siegel (2010 ) afirma que la consciència és necessària per l’alteració intencional dels patrons de conducta. Sense la consciència i la capacitat de percebre emocions externes i pròpies, la persona és incapaç de planificar el futur, d’alterar els patrons establerts de conducta o d’implicar-se en relacions emocionalment significatives.
Aquesta experimentació dirigida cap el coneixement, només és possible dins d’un entorn segur de relació, creant un vincle que permet a l’infant distanciar-se de l’emoció i l’ajuda a prendre consciència de les pròpies capacitats. La comunicació emocional i la sintonització afectiva es converteixen en el mitjà a través del qual es desenvolupen les capacitats cognitives del nen.
Montse Vallès
Psicomotricista
Centre Psicopedagògic Pauta
Som a prop teu!