gelosia

La gelosia és una emoció que podríem explicar com la por a perdre l’afecte de l’altre, o la seva preferència.

Quan neix el primer fill, tendim a dedicar-li tota la nostra atenció. Nosaltres, els pares, també estem fascinats de descobrir les emocions que ens genera el seu primer somriure o les seves primeres paraules.
Moltes vegades, aquest primer fill també coincideix amb ser el primer nét, el primer nebot (per totes dues bandes o per una) i és llavors quan l’atenció i el protagonisme al que s’acostuma aquest infant és realment molt important. Quan neix el segon fill, per més que hàgim preparat i hàgim fet participar del naixement d’aquest nou germanet, el fill gran haurà d’aprendre una gran lliçó: haurà d’aprendre a compartir el pare i la mare.

Moltes vegades atenc consultes de pares que porten el seu fill gran per problemes de conducta i que no han relacionat mai amb la gelosia del germà. Sovint sento expressions del tipus: “No té gelosia, perquè el seu germà se l’estima molt” o bé “ no pot tenir gelosia perquè nosaltres fem el mateix per un que per l’altre”. La veritat és que la gelosia és un dels temes que ens generen més confusió com a pares. Tenim tendència a interpretar la gelosia com la capacitat d’estimar o no al germà, quan en realitat es tracta d’interpretar-la com una por a perdre l’afecte dels pares; por que l’altre germà pugui ser el preferit.

Els símptomes principals que es manifesten per gelosia són: regressions (hàbits adquirits, com menjar o el control d’esfínters, tornen a ser un problema), reducció de l’espontaneïtat, disminució de l’activitat general, introversió, sentiment de pèrdua greu i angoixa.

La conducta provocativa cap a l’adult, objecte del seu “desamor”, normalment acostuma a ser la mare perquè sol ser la figura que cuida del nadó més estona i també és qui sol tenir un vincle d’afecte més fort amb el germà gran. El nen sent que necessita l’amor de la mare però sovint pot sentir que aquesta no li dóna, perquè ho proporciona tot al germà petit.

També poden manifestar-se conductes d’agressivitat contra la persona estimada o bé contra el rival. Aquestes conductes sempre seran marcades per una forta ambivalència entre sentiments de ràbia i de culpa.
La gelosia pot arribar a ser una emoció que es manifesti amb molta intensitat. Per tant, pot arribar a provocar trastorns funcionals, ja siguin del son, del menjar, de la motricitat, de l’atenció, i en conseqüència de l’aprenentatge i del rendiment en general.

Què poden fer els pares si apareix aquest sentiment de pèrdua?

En primer lloc, cal saber comprendre; cal saber interpretar la conducta dels nostres fills per poder donar la resposta adequada. És important que davant d’una conducta desafiant del nostre fill i de conductes provocatives, si veiem que aquestes són degudes al sentiment de gelosia que experimenta, no li responem amb un to més alt i amb més provocació sinó, pel contrari, posem límits o càstigs (sempre petits i puntuals). Tampoc ens oblidarem mai de fer-li saber que estem molt tristos d’haver-lo de castigar perquè ens l’estimem molt.

En segon lloc, deixarem que es pugui sentir petit durant un període de temps curt al dia (quinze minuts, per exemple). Va molt bé que instaurem “un moment màgic” on juguem amb el nostre fill gran, a ser més petit. Podem fer-ho revivint moments que ell ha passat a través de fotos o vídeos que tinguem. També podem cantar-li les cançons que acostumaven a sonar, explicant-li les coses o anècdotes que recordem, etc. Cal donar un petit espai on ell pugui reviure les mateixes sensacions que quan tenia la mateixa edat que el seu germà petit. Això l’ajudarà a tornar a recuperar el vincle amb la mare que ell sent que pot perdre.

Per altra banda, li explicarem un conte. Ens podem ajudar de la idea que el el cor dels pares i les mares creix amb cada fill que tenen i que cada fill té un tros del cor del pare i un de la mare que serà només per ell.

També diferenciarem clarament quan la conducta provocativa del nostre fill ve donada per un sentiment de gelosia o bé per una qüestió de poder on, segons l’edat, intenta posar els seus límits i veure fins on pot arribar. Consultarem amb un professional quan les respostes són exagerades i veiem que es genera una dinàmica relacional i familiar dolenta.

Finalment, cal recordar que la feina de fer de pares és ajudar-los a créixer: afrontar la frustració que pot suposar el sentiment de pèrdua d’exclusivitat i aprendre a compartir l’estimació dels pares amb el germà o germans. No obstant això, no hem d’oblidar que aquesta nova experiència serà una oportunitat de creixement pel nostre fill.

Carme Sala Baró
Psicòloga i terapeuta familiar
Centre Psicopedagògic Pauta