Benvolguts pares i mares,

Davant d’aquesta situació d’excepcionalitat provocada per la crisi del covid 19, des de Pauta hem pensat com posar un  granet de sorra amb tot el que estem vivint, i d’aquest pensament, n’ha sorgit aquest article.

La situació que estem vivint, des del punt de vista psicològic, ens genera a tots, en més o menys mesura angoixa, por, ràbia, sentiments de pèrdua de control, pèrdua de llibertat i en moltes ocasions,  pèrdues econòmiques. Tots ells  tenen quelcom en comú, i és el seu caràcter negatiu i la dificultat per assimilar-los. Si els anem deixant créixer  augmenten, tot generant una dosi massa gran de pessimisme per a nosaltres mateixos i per aquells qui ens envolten.

Estem davant d’una situació nova. No estem davant d’una crisi com d’altres que hem viscut. Estem davant d’una emergència que mai havíem viscut i que ens ha col·loca en un  nou paradigma; el de la “INCERTESA”. Ara no podem mirar el passat per poder fer prediccions del que convé fer. Ningú ho sap, per tant, és difícil poder-nos anticipar.

Sempre hem de ser conscients, i ara més que mai,  que hi ha moltes coses que no les podem evitar. La situació actual ens fa obrir els ulls i ens recalca tot això; no ho podem controlar ni evitar tot. No obstant, si bé es cert que ens trobem en una realitat que no hem escollit,  sí que podem triar què podem fer amb el que ens està passant. En definitiva, podem escollir com ho volem intentar gestiona

Ara ens adonem, probablement més que abans, de com trobem a faltar l’escalf de la gent: una abraçada, un petó, una xocada de mans… Accions tan petites però tan reconfortants. Ara entenem  que l’ésser humà és essencialment un ésser social. Necessitem els demés, per compartir alegries, tristeses, pors, inseguretats, incerteses… no només amb paraules sinó també amb gestos, mirades, amb el llenguatge no verbal.

Aquests dies de confinament són dies de reflexió, de replantejaments. Fins i tot, si ens sabem  planificar, organitzar, podem plantejar-nos nous objectius que ens proposem.

  • Establiu unes rutines:  horaris d’àpats, horaris de treball nostres i dels fills, si és el cas.
  • Trobeu estones per a fer exercici físic
  • Busqueu la vostra estona, el vostre espai particular: mediteu, llegiu, escriviu, composeu….
  • Deixeu anar la imaginació:  feu quelcom amb les vostres mans ( dibuixar, cuinar, netejar, endreçar, cuidar les plantes…)
  • Cuideu a aquells que més estimeu encara que sigui des de la distància; connecteu-vos amb els vostres amics, companys i familiars mitjançant trucades, vídeo-trucades…
  • Recomaneu llibres per llegir, cançons per escoltar, acudits que puguin dibuixar un somriure…
  • Penseu què podem fer per fer feliços els que tenim al nostre costat i estimem
  • I sobretot, penseu amb tot el que podrem fer quan puguem sortir del nostre confinament.

El que ens  està succeint en aquests moments és profundament complexa. A vegades, pel fet de necessitar i voler-ho expressar, enviem missatges contradictoris, angoixants i alarmants als nostres amics, companys i familiars. És bo compartir com ens sentim, sempre i quan cuidem la forma en la que ho fem, doncs per buidar la nostra angoixa, sense adonar-nos-en podríem estar omplint la seva. Què diem i com ho diem és la clau, doncs no és el mateix explicar què  fem en el nostre dia a dia per a viure-ho millor que explicar en com de malament i superats estem.

Cal saber diferenciar els pensaments limitants dels pensaments constructius. Els pensaments limitants són, com diu la paraula,  els pensaments que ens limiten, que no ens deixen tirar endavant. Són pensaments que ens paralitzen. Com per exemple “ no hi podem fer res”. “només podem esperar que tot això passi”. Els Pensaments constructius serien aquells  que ens ajuden a preguntar-nos què sabem fer, què podem fer dins la nostra situació o  bé amb qui ens podem ajuntar per poder-ho fer.

Com a pares, d’alguna manera, fem la funció de filtrar gran part dels inputs que reben els nostres fills. És per aquest motiu que som els primers que ens hem de cuidar i, en certa manera, processar tot el que estem vivint i sentint; tenim la responsabilitat de decidir què deixar passar i com transmetre-ho als fills.

Els pares sou els catalitzadors de tot el que reben els vostres fills a nivell d’emocions, informacions, imatges i per tant, teniu la gran responsabilitat de cuidar-vos i en certa manera, passar per un filtre tot el que esteu vivint i sentint; teniu la responsabilitat de decidir què deixar passar, què  i com transmetre-ho als vostres fills.

Pensant amb tots els pares que teniu fills a casa, es bàsic establir  rutines pera ells.  Les rutines tranquil·litzen als més petits  i ens ajuden a tots els humans en moments de crisis, de caos i d’inseguretat.

Les rutines haurien d’incloure hores de treball ( fer deures, estudiar, llegir..), d’esbarjo, de compartir, de col·laborar ( per exemple en tasques de la casa), d’estar sol ( i poder fer el que cadascú li vingui de gust si les edats dels fills ho permeten). Podem organitzar i proposar rutines  diferents de dilluns a divendres a la dels caps de setmana, d’aquesta manera els dies no seran tan monòtons. Cal trobar estones per jugar, riure, celebrar que estem junts, que podem compartir el que ens està passant, el que sentim. Amb els fills de més edat i en funció de la seva maduresa i responsabilitat, cal establir, sobretot, els horaris de connexió amb les noves tecnologies. Ara és el moment de provar-ho!

I per descomptat,  és de vital importància relacionar-nos dins el confinament. Hem de cuidar moltíssim com ens relacionem. La majoria no estem acostumats a haver de conviure tantes hores en un mateix espai. Això sens dubte pot crear-nos tensions, petits conflictes. Ara és l’hora d’aprendre a saber demanar, oferir, tancar acords, escoltar i reconèixer a l’altre. També no hem de descuidar a tots aquells amics i familiars amb qui tenim un vincle especial i hem deixat de veure’ls. Una trucada, un WhatsApp, una vídeo trucada… serà de gran ajuda per a les dues parts. I sobretot, hem de cuidar als nostres avis, potser el col·lectiu més vulnerable i feble, els qui es poden sentir més sols. Cal que els fills/es i nets/es s’hi comuniquin per tal que el vincle no  es deixi d’estrènyer.

Així doncs, en aquests dies, on la convivència amb els que estimem serà sens dubte més estreta,  ens pot ajudar:

  • Saber estar presents: adonar-nos dels altres, de les seves necessitats i que notin que hi som.
  • Saber validar i donar importància als sentiments i emocions de cada persona. Perquè  la forma que té l’altre de viure aquesta situació no és ni millor ni pitjor que la nostra, és diferent.
  • Intentar que totes les persones que comparteixen un habitatge tinguin un espai personal i un  altre, compartit per poder preservar la necessitat que tots tenim d’intimitat i també de convivència.
  • Redefinir els acords de convivència, renegociant el repartiment de tasques, contemplant les diferents necessitats de les persones; sàpiguen ser flexibles.
  • Enfortir la nostra capacitat d’acceptar i gestionar el que no ens agrada des del reconeixement i l’escolta.
  • Saber veure i apreciar el que ens ofereix de bo la situació.
  • Saber gestionar tots aquests sentiments de POR, d’INCERTESA, de DOLOR perquè cal poder-nos cuidar en moments difícils.

Per acabar aquesta reflexió, Ens agradaria dir-vos pares, mares i alumnes, que cada un de vosaltres busquéssiu un sentiment que definís com us sentiu, com es trobeu… ( els més petits, ho podeu dibuixar, podeu buscar un color que ho representi…) i que entre tots, poguéssiu reconduir-los cap a sentiments positius i pensaments constructius.

Cada dia que passa, falta un dia menys per poder-nos retrobar.

Una forta abraçada de part de tot l’equip Psicopedagògic Pauta.

Carme Sala i Fina Colomer