Avui els nostres joves adolescents tenen al seu voltant i al seu abast, un munt d’eines i recursos tecnològics que a vegades als pares ens és difícil de gestionar.
Molts pares que vivim, eduquem i ens relacionem amb fills adolescents, ens trobem davant un món tecnològic, sovint massa nou, i a vegades difícil per nosaltres, i massa senzill per a ells, ja que creixen amb el progrés, amb els canvis i les novetats que van sorgint precipitadament amb un ritme frenètic i accelerat.
L’adolescència sempre es defineix com una etapa difícil, ja que suposa canvis fisiològics, sexuals, emocionals…; és un període de transició cap al món adult, és el pas de l’escola primària a l’educació secundària, és una etapa on l’adolescent busca nous referents, diferents als de la família, buscant i donant molta importància al grup d’iguals, i sobretot, el que més els defineix, és la rebel·lia cap el món adult. Si ja per si mateixa aquesta etapa és difícil, els pares que ens ha tocat ser pares d’adolescents avui en dia, ho tenim més complicat que en l’època dels nostres pares, perquè el món tecnològic se’ns està convertint en un enemic de primera fila.
Fa uns 30 o 40 anys, els nostres pares ens van d’educar, sempre el millor possible ( ja que el ser i fer de pares no s’aprèn amb un manual sota el braç), però amb menys enemics socials i tecnològics contra qui lluitar. Avui els pares hem d’enfrontar-nos i saber posar límits davant un munt d’aparells nous i canviants: televisió, mòbil, ordinador, Wii, Play, xarxes socials on-line (Facebook, Messenger, Twitter), tablets… tot un món, que en principi hauria de ser exclusiu a l’adult però que s’està estenent com una taca d’oli en el món adolescent.
Realment les noves tecnologies suposen per l’alumne/a adolescent un pas endavant? Si reflexionem en el sistema educatiu d’avui i el que teníem fa una quants anys, és bo pensar que hi ha hagut millores substancials: la llengua catalana com a llengua vehicular de l’ensenyament, llibres de text en català, atenció a la diversitat, relació mestre-alumne més propera i no tan vertical, millores en recursos tecnològics (ordinadors a les aules, ordinadors per cada alumne, pissarres digitals…).
M’agradaria que tots ens quedéssim amb el concepte de “recursos tecnològics”; com la seva paraula indica han de ser recursos, eines per l’estudiant, han de ser un recurs més dins l’aula i no convertir-lo, com a vegades pensa l’alumne/a, amb l’única eina viable.
Des que les noves tecnologies han arribat a la nostra societat, a les nostres escoles, a les nostres aules, a les nostres llars, han fet canviar l’actitud de l’estudiant. El fet de poder aconseguir la informació de manera immediata, això, està restant en esforç, en actitud vers el treball, en responsabilitat… Aquesta immediatesa en qualsevol informació, fa que per exemple molts treballs que presenten els nostres alumnes es facin amb un “retalla i enganxa”, que molts deures via digital, se solucionin per “assaig-error”, quedant l’aprenentatge reduït a poca cosa.
Molts pares, dia a dia, ens hem de barallar amb els nostres fills perquè no estiguin tantes hores connectats en alguna xarxa social, perquè no esgotin el seu temps lliure davant la Wii o la Play, perquè no estiguin connectats tothora amb el mòbil… El més difícil per a uns pares és ser conseqüent amb el que creuen, nedar sovint contracorrent quan decideix que el seu fill/a no tindrà mòbil, no tindrà Facebook… ja que seran titllats de ser uns “pares diferents”.
El que més em sorprèn és que, sovint, som els mateixos pares qui empenyem els nostres fills a tot aquest món: avui la majoria de llars tenen una Wii o un Play, la majoria d’adolescents tenen el seu mòbil amb contracte i Internet, la majoria de nois/ies tenen Facebook…
Realment estem empentant les noves generacions a la cultura de la immediatesa, del poc esforç, de les amistats multitudinàries… Estem donant als nostres fills unes responsabilitats que per edat no poden tenir, estem canviant els valors de la cultura de l’esforç per la cultura del “copia i enganxa”.
Realment com a pares ens hauríem de preguntar si fem ben fet de donar-los d’alta en una xarxa social sense tenir-ne l’edat, si fem ben fet de comprar-los un mòbil, si fem ben fet de deixar-los jugar via on-line a determinats jocs, si fem ben fet, en definitiva, de rodejar-los de tots aquests aparells, la majoria dels quals no necessiten, per fer-se grans.
És molt important que eduquem, estimem, els nostres adolescents, però a quin preu? No tots els preus valen; canviem la Wii o la Play per una estona de conversa, canviem les estones que passen parlant des de l’ordinador o el mòbil, per fer coses amb família… Que no ens faci por conèixer els nostres fills, les seves rebel·lies, el que els fa enfadar o fa que estiguin contents; que no ens faci por posar límits i nedar a contracorrent.
Fina Colomer
Pedagoga
Centre Psicopedagògic Pauta
Som a prop teu!