Una de les característiques del nen és la necessitat de moure’s. Hi ha nens que sembla que mai no es cansin, nens que els costa centrar l’atenció, que es distreuen fàcilment. Poden ser impulsius, fer les coses sense pensar, excitar-se amb facilitat quan entren en relació amb altres nens, o ser incapaços de veure quan estan molestant o tot el contrari.
El moviment del nen ens informa de com percep l’entorn material i relacional. Els seu moviment és un incís de l’expressió del cos en el seu ser essencial i en la relació amb l’altre. Mitjançant l’acció motriu del nen, podem desxifrar un sentit, observar una forma de ser específica. La seva manera de moure’s manifesta la seva capacitat per emprendre una activitat, organitzar-la i realitzar-la (P. Didriche). El moviment també ens informa dels aspectes que tenen a veure amb la seva estructura de base.
Moure’s és una acció natural i saludable que tots els nens han de practicar, és el mitjà que tenen els infants per expressar sensacions, emocions, angoixes, per compartir vivències, relacions, impressions, per vivenciar experiències, percepcions, situacions.
El moviment és com un pensament en relleu, neix per si sol, si se’l deixa emergir, però mor quan ningú l’escolta (V. Arnaiz). Això ens parla de la importància que tenen els altres perquè aquest moviment (expressió motriu) prengui significat.
La primera relació del nen i la mare és la que genera el moviment d’acció i reacció. El vincle segur entre mare i fill, la relació d’escolta i afecte, porten a la mare a donar una resposta adequada a les necessitats de l’infant (J. Bowlby). Aquest primer vincle és el que marcarà de forma significativa l’expressió motriu del nen.
Degut als ritmes estressants de la nostra societat, cada vegada es desnaturalitza més aquesta primera relació i totes les que venen darrere. Els nens excessivament moguts sovint són renyats. Els altres, no tenen temps per escoltar, mirar i donar resposta a les seves necessitats. Aquestes intervencions es repeteixen una i una altra vegada aconseguint que augmenti el seu nerviosisme, reforçant les conductes incorrectes i fent que cada vegada els costi més centrar-se en allò que tenen entre mans.
La feina de la psicomotricista rau a saber llegir què s’amaga darrere del moviment del nen. Més enllà de l’anàlisi purament mecànica, cal saber què dona sentit al moviment del nen. Es tracta de considerar l’aspecte estructural i emocional de l’organització motriu del nen. El psicomotricista amb una actitud d’escolta, d’afecte i respecte dona al nen recursos perquè el cos i el moviment passin a tenir un significat, oferint al nen la capacitat d’aprendre observant, comprenent, transformant, dialogant amb si mateix i amb els altres. Es crea un vincle que fa que l’infant se senti segur i capaç d’afrontar qualsevol dificultat.
La psicomotricitat no té en compte l’eficiència motriu, sinó que tracta de reestructurar el conjunt de la personalitat, reactivant els processos dialèctics entre el nen i el seu cos i entre el nen i el seu entorn (R.Ouvray). S’utilitza l’acció, el joc del nen dins un espai, un temps, amb un material i un adult que observa, escolta, respecta i dona sentit a la capacitat manifesta reaccionant, interactuant, com a company que ajuda a modificar el ritme, el temps, la vivència de l’espai, el to, la percepció dels objectes. D’aquesta manera afavoreix l’investiment de la identitat, el nen es reconeix diferent de l’altre, però capaç d’interactuar construint un diàleg entre el cos i els objectes, el cos i l’altre, contribueix que el nen pugui viure satisfactòriament les seves experiències, ajudant-lo a consolidar les seves conquestes. Un moment important en la intervenció psicomotriu és el de la representació on, mitjançant els materials o la paraula, l’infant pren distància i consolida tot allò que ha vivenciat. D.W. Winnicott subratllava la importància del joc i l’acció en el procés de maduració del nen.
Jugant en relació amb l’altre, el nen modela el moviment descentrat, transformant-lo en moviment ajustat. La mirada passa de ser dispersa a ser centrada, focalitzada. El nen creix com a individu conscient que es relaciona amb els objectes, l’espai i els altres amb una actitud de recerca, creativa, oberta a l’experimentació, centrada en el respecte i l’estima.
El treball de la psicomotricista no es defineix només com un treball bidireccional amb el nen/a sinó que també és necessari un treball interdisciplinari amb el terapeuta familiar, sobretot quan hi ha problemes de conducta, límits, impulsivitat elevada, baixa capacitat d’atenció…
El treball conjunt d’aquests dos professionals, fa possible l’assessorament a pares, mestres i professors que interactuen diàriament amb el nen/a, guiant-los sobre com actuar, com entendre’ls.
Tot el que es treballa partint del moviment, la mirada i la relació afavoreix les connexions afectives, desenvolupa l’autoconeixement i l’autocontrol que ajuden a dirigir els pensaments, les emocions i fa el nen capaç de prendre decisions encertades. En definitiva, estem alimentant l’empatia i la capacitat de resiliència, donant a l’infant recursos que li permetran superar els entrebancs en moments difícils.
Montse Vallès
Psicomotricista
Centre Psicopedagògic Pauta
Som a prop teu!