educar_articleCom sabem, com a pares, que ho estem fent bé?

Hi ha, actualment, alguns valors clars a transmetre?
En què hem de basar l’educació dels nostres fills?

Com a pares, tots ens hem fet, un munt de vegades, preguntes semblants. Vivim en una època on sembla que impera el relativisme, la immediatesa, allò fàcil i ràpid. Així, transmetre valors, com l’esforç continuat, s’ha convertit en un repte.

Durant molts anys he treballat i treballo amb famílies, nens i adolescents. N’he vist moltes que superen les crisis que van enfrontant al llarg de la seva vida amb èxit, i d’altres que no. He vist molts nens feliços, amb un bon autoconcepte d’ells mateixos i d’altres que no. Nens i adolescents que abandonen el que s’han proposat davant la més petita dificultat i d’altres, molt lluitadors, que ho aconsegueixen. Sempre m’ha interessat esbrinar on s’amaga la clau de l’èxit.

De la mateixa manera que aprenem a caminar, a mastegar, a parlar, també ens cal fer el procés de convertir-nos en persones autònomes, responsables i lliures.
En persones responsables dels seus actes, que no intenten justificar la seva conducta donant la culpa als altres i lliures per prendre decisions. En definitiva, persones capaces de gestionar la seva vida emocional.

Educar és acompanyar; estar al costat dels nostres fills i, a poc a poc, anar-los fent sentir autònoms. De petits, tots hem necessitat que tinguessin total cura de nosaltres. De fet, sense algú que ens hagués alimentat, netejat i abraçat, no hauríem pogut sobreviure. Lentament, però, si els nostre procés de creixement és correcte, haurem d’aprendre a alimentar-nos, netejar-nos i abraçar els altres nosaltres mateixos.

Tots els nens, des de ben petits, saben guanyar, tenir reconeixement, tenir coses, merèixer un premi, viure un goig, començar una cosa i aconseguir el que volen al moment. Cal que amb la nostra ajuda aprenguin també a perdre, prescindir, ser ignorats, merèixer un càstig, haver d’esperar, reconèixer l’error, passar pena i acabar les coses.

Fins als tres anys cal ajudar-los a ser autònoms físicament, que aprenguin a caminar, menjar, etc. Després —i cada vegada abans— entrem a la dura etapa de ser pares; ens caldrà educar, posar límits, i ser forts i aguantar rebequeries davant d’un “no”. Aquesta etapa serà més o menys dura en funció del temperament del nen, de les circumstàncies que ens envoltin i de si eduquem sols o en parella.

Al voltant dels sis i set anys, el nen passarà a diferenciar la fantasia de la realitat. Farà el pas de nen petit a nen gran i aquí començarà una altra etapa com a pares. Els haurem d’ajudar a assolir uns hàbits de treball, d’higiene i afavorir les seves relacions amb els altres nens. Els haurem d’ajudar a aprendre a treballar, a jugar i compartir.

Fer de pares és l’art de combinar dues funcions; la funció nutritiva que exercim quan oferim, acceptem i donem, i la funció restrictiva que exercim quan posem límits, normes i sancionem. Evidentment, tots ens sentim millors amb la primera, mentre que la funció restrictiva és cansada i pesada. Malgrat això, és l’art de combinar aquestes dues grans funcions parentals el que donarà equilibri a un infant. És el que permetrà que un individu es converteixi en persona.

“Solo hay dos legados duraderos que podemos abrigar. La esperanza de dejar a nuestros hijos; uno las raíces, y el otro, las alas.” Holding Carter

Per deixar aquest llegat als nostres fills fan falta dos ingredients bàsics: disciplina i molt d’amor.

Carme Sala Baró
Psicòloga i terapeuta familiar
Centre Psicopedagògic Pauta